Història

1. HISTÒRIA
2. SIGNIFICAT DELS ESCUTS DELS MUNICIPIS DE L’ URGELL
3. TRADICIONS POPULARS

1. HISTÒRIA

El topònim de l’Urgell prové d’ Urtx, que vol dir fonts abundoses. Aquest nom ve de l’antic comtat pirinenc, els titulars del qual deixaren el nom de la seva família en conquerir aquestes terres vers el segle XI.

Les restes que trobem dels primers pobladors són peces de sílex de l’època del neolític i les trobem a la vall del Corb, el Cercavins i la ribera del Sió.

Al segle V a. de C. apareixen els íbers deixant la seva empremta en poblats com el Molí d’Espígol a Tornabous o els Estinclells a Verdú.

La civilització romana deixa mostres valuoses de la seva presència en els mosaics d’una vila senyorial a Puigverd d’Agramunt, dues columnes i capitells a Vilagrassa o dues làpides sepulcrals a Castellsalvà, dins el terme de Belianes.

La presència musulmana a l’Urgell s’ha pogut identificar gràcies als grans carreus que van deixar-hi sobre el riu d’Ondara en el seu pas per Anglesola o a la vall del Corb en el seu pas per Nalec.

Vers els segles XI i XII es produeix l’expansió jueva a Catalunya i a les terres cistercenques. La relació entre jueus i els grans centres monàstics: Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges no es contraposaren mai i fins i tot hi hagué una raonable col·laboració. Els jueus s’establien en llocs orientats cap al comerç, en zones de confluència de camins. Eren grans coneixedors del comerç, l’economia i l’artesania i els habitants d’aquestes comarques s’enriquiren dels nouvinguts. A l’Urgell s’establiren a Tàrrega i Agramunt.

La comarca de l’Urgell resultà ser un punt de contacte entre l’avenç del comte de Barcelona (Tàrrega, Vilagrassa, Anglesola, Bellpuig i la zona meridional del riu Corb) i el comte d’Urgell (Riudovelles, la Figuerosa, Claravalls, Tornabous i la Ribera del Sió). Entre el 1059 i el 1080 la comarca estava ocupada per les dues forces dels dos comtes. L’ocupació, la necessitat de garantir el domini de les terres conquerides i l’obligació de remunerar l’ajut militar dels nobles i els cavallers obligà els comtes al repartiment de les terres i creà així l’estructura senyorial. Quan desaparegué el perill fronterer l’any 1149 s’inicià el repoblament comtal i senyorial de les terres. Tàrrega i Vilagrassa foren del comte de Barcelona i Agramunt del comte d’Urgell.

Les grans gestes dels reis, especialment de Jaume I el Conqueridor a les Illes Balears i al País Valencià tingueren ressò a la comarca i aconseguiren col·laboració directa d’alguns senyors i veïns en les poblacions. Al segle XIII i després dels estralls de la Pesta Negra i de les grans lluites nobiliàries del comtat d’Urgell per la successió dinàstica- la comtessa Aurembiaix i els Cabrera- la decisió política del Compromís de Casp i la rebel·lió del candidat Jaume d’Urgell el Dissortat acabaria amb el comtat d’Urgell i Ferran d’ Antequera iniciaria una política distant entre els pobles.

A mitjan segle XV les diferències existents entre els comtes, els reis i els migrats interessos socials dels homes de la Generalitat acabaren d’arrodonir el descontentament crònic de la Catalunya Vella.

El 20 de juny de 1462 s’inicià a la comarca el primer enfrontament de la guerra civil, la qual durà 10 anys i deixà arruïnades les terres de l’Urgell.

Amb el Compromís de Casp i la rebel·lió de Jaume d’Urgell el Dissortat s’acabaria el comtat i els privilegis que tenia Agramunt. La vila de Tàrrega passaria als Trastàmara, ja que Ferran II la donà a la seva esposa Isabel de Castella l’any 1470. Després de successives guerres entre Catalunya, Castella i França com per exemple la Guerra dels Segadors, arriben uns anys de tranquil·litat. Fins i tot, Felip V travessà les terres de l’Urgell l’any 1701 i passà la nit al castell de Bellpuig. Però aquesta pau no durà massa ja que els anglesos i els austríacs, descontents amb la successió al tron espanyol d’un Borbó declararen la guerra i intentaren convèncer els catalans del perill que patien en acceptar Felip V. Tenien por que els Borbons abolissin els privilegis i les institucions catalanes i l’únic que podia garantir la seguretat del Principat era l’arxiduc Carles d’Àustria. Les famílies fortes de la comarca es manifestaren en favor de l’arxiduc Carles i animaren la gent a defensar amb armes les llibertats catalanes. S’aliaren les tropes angloaustríaques i començà una altra guerra. Els Borbons envaïren l’Urgell i molta gent de la comarca fugí cap a altres zones fins que l’arxiduc Carles conquerí la comarca. Més tard Felip V tornà a ocupar l’Urgell . Catalunya hagué de pagar les conseqüències de la seva postura contra els Borbons i l’11 de setembre del 1714 començaren les repressions.

Els urgellencs tornaren a la seva terra i van fer créixer la comarca. L’agricultura anà produint excedents, hi hagué relacions comercials, mercats, fires… Era època de grans transformacions, aquesta tranquil·litat fou a partir del 1725.

El segle XIX portà grans canvis a la zona. Després d’un seguit de guerres contra els francesos i els anglesos va córrer la veu que les tropes franceses envairien el país. Es confirmaren quan els soldats francesos van fer alguns pillatges als pobles de l’Urgell. L’evidència dels fets va fer que els sometents de Tàrrega, Vilagrassa, Agramunt i altres pobles, juntament amb els dominis de Poblet i Vallbona de les Monges se n’anessin a Vic on participaren després en la Batalla del Bruc.

Cap al 1810 els francesos ocuparen Tàrrega , ho requisaren tot i deixaren 3.000 soldats perquè vigilessin la ciutat i fins al 1814 patiren assassinats, destruccions i exilis, fins i tot les monges abandonaren el monestir de Vallbona de les Monges.

A partir del 1833 la monarquia espanyola acceptà la Constitució de Cadis i també quedaren abolides les senyories i els delmes, encara que es respectés la propietat dels senyors. Entre el 1835 i el 1837 i com a conseqüència de les desamortitzacions de Mendizàbal s’ocuparen els monestirs, es dispersaren les comunitats religioses i es calà foc a nombroses dependències de signe religiós i l’Estat disposa la venda de les propietats i els béns de l’església. El monestir de Vallbona de les Monges, el de la Bovera, el de Vallsanta i el del Tallat i totes les parròquies de la comarca de l’Urgell tenien moltes hectàrees de terreny en propietat. Amb la desamortització s’oferia al pagès la possibilitat de transformar-se en propietari de les terres que conreava. Moltes propietats de l’església passaren a mans d’uns quants senyors o gent benestant, però també d’uns quants pagesos petits.

L’arribada del canal d’Urgell el 1862 va beneficiar els pobles situats a la zona de regadiu. També va arribar el ferrocarril el 1860, la llum elèctrica el 1884, el telèfon, els equipaments municipals, etc. La comarca es començava a recuperar després de tants segles de decadència, guerres i misèries.

Cap al 1900 l’esclat de la Renaixença catalana i barcelonina, impulsada per la burgesia, aviat va arribar a l’Urgell. Es crearen moltes institucions, societats, grups, corals…

Després de la guerra civil, amb una postguerra plena de limitacions i misèries, la situació internacional afavorí el rellançament del país amb la industrialització i la mecanització agrícola. Entre els anys 1957 i 1975 arribà un autèntic creixement econòmic malgrat el retard.
2. SIGNIFICAT DELS ESCUTS DELS MUNICIPIS DE L’URGELL

AGRAMUNT      
AgramuntLa història d’Agramunt comença vers el 1070, quan el comte d’Urgell Ermengol IV l’ocupà i la fortificà per fer front als àrabs que encara es movien pel Pla d’Urgell i per la part baixa de la Ribera. Un segle més tard, l’any 1163, lliures aquestes terres del perill musulmà, Ermengol VII concedí a la vila una Carta de Població curulla de privilegis, la qual impulsà el seu desenvolupament en tots els aspectes.

ANGLESOLA   

AnglesolaEscut: Les armes dels Anglesola: d’or, tres faixes viperades de sable. Per timbre, una corona de marquès. Són les armes de la baronia d’Anglesola, fundada el 1079 per Gombau d’Anglesola (anomenat Berenguer I). Més tard, el 1645 , la baronia fou elevada a marquesat, tal com ho testimonia la corona de l’escut. Or i sable són els colors del comtat d’Urgell.
BELIANES    
BelianesEscut caironat: de porpra, 2 palmes d’or posades en pal i apuntades, acompanyades al cap d’una corona reial d’or. Per timbre una corona mural de poble.  Les palmes són els atributs dels màrtirs St. Esteve i St. Sebastià. La corona és un símbol reial. És un senyal tradicional de l’escut del poble; en realitat, els reis  Jaume I, Jaume II i Pere III i altres van anar comprant i venent el domini sobre la població, que sempre acabava retornant als vescomtes de Cardona, barons d’Anglesola i de Bellpuig.

BELLPUIG

BellpuigEscut escaironat al 1er d’or, 3 faixes vibrades de sable i al 2n de gules, 3 cards de flors, escussó sobre el tot d’or, un mont de 3 cims de sinople, movent a la punta. El cim central floronat i més alt que els laterals. Per timbre una corona de baró. Bellpuig fou el centre d’una baronia concedida l’any 1139 a Berenguer- Arnau d’Anglesola (la primera partició mostra les armes dels Anglesola). Més tard, la baronia va passar al vescomte Hug Folch de Cardona (a la segona partició veiem les armes parlants d’aquesta família). L’escussó conté pròpiament el senyal municipal, i també és parlant: conté un puig embellit amb la flor de lis.

CASTELLSERÀ

CastellseràDe gules, un castell obert d’argent , sobreposat en una serra d’argent. Per timbre una corona mural del poble. El castell de Castellserà (del segle XII) i la serra són senyals parlants al·lusius al nom del poble.

 

CIUTADILLA
CiutadillaEscut caironat d’atzur, una espasa flamejada d’argent acostada de 2 escudets d’argent amb 2 faixes d’atzur. Per timbre una corona de marquès. L’espasa flamejada és l’atribut del patró local: St. Miquel. I els escudets són les armes dels Guimerà, senyors de Ciutadilla. La corona és per haver estat centre del marquesat de Ciutadilla, l’any 1702.
GUIMERÀ
GuimeràEscut caironat: d’argent, un mig vol abaixat de gules acostat de 2 pinyes de sinople. Per timbre  una corona de comte. La vila fou el centre d’una baronia, concedida el 1359 a Francesc Alemany, que més tard va passar als Castre- Pinós , els quals foren elevats a comtes el 1599. L’escut, doncs, mostra la corona de comte i dos senyals parlants agafats de les armes dels senyors de Guimerà: l’ala de gules sobre camper d’argent dels Alemany i les pinyes de sinople dels Pinós.

LA FULIOLA
La FuliolaL’escut simbolitza una fulla d’olivera. Per timbre una corona mural del poble.

 

 

MALDÀ
MaldàEscut caironat: d’atzur, un mont d’or movent de la punta  d’una mà d’argent. Per timbre, una corona de baró. La mà sobre el turó és un senyal parlant referent al nom de la localitat. De fet, el poble es troba situat dalt d’un turó, on s’aixeca l’antic castell, centre de la baronia de Maldà i Maldanell (segle XI), representada per la corona sobre l’escut.

NALEC
NalecSobre l’etimologia de Nalec, hi ha documents antics dels segles XI i XII que l’anomenaven Analec o Anàleg i es creu que era d’origen àrab i volia dir les dependències o els llocs subordinats. També s’han trobats documents del segle XIV on s’escrivia Gualech. L’origen de Nalec comença amb la construcció d’una torre de defensa, que més tard es convertí en castell. Vers el 1079, el castell pertanyia al Monestir de Ripoll i cap al 1082 fou assignat com a dotació del Monestir de Sant Pere el Gros de Cervera, antic priorat filial de Ripoll. Posteriorment, a mitjan del segle XII, per una permuta amb Ripoll passà a propietat de Vic fins a la desaparició de les senyories. Quan el canonge Ramon d’Anglesola fou elegit bisbe de Vic l’any 1261, Berenguer de Jorba li reté homenatge pel terme i el castell de Nalec que tenia en feu.

ELS OMELLS DE NA GAIA
Omells de Na GaiàEl cérvol són les armes dels Cervera i concretament representa Gaia de Cervera, senyora del poble. L’om és una senyal parlant de part del nom del municipi. Per timbre una corona mural del poble.

 

Ossó de SióOSSÓ DE SIÓ
L’os és el senyal parlant tradicional al·lusiu al nom del poble. Per timbre una corona mural del poble.

 

PREIXANA
PreixanaEscut caironat: d’or, un peix de sable nedant sobre un riu en forma de faixa ondada d’atzur. Per timbre una corona mural de poble.El peix és el senyal parlant tradicional al·lusiu al nom del poble.

 

PUIGVERD D’AGRAMUNT
Puigverd d'AgramuntEscut caironat: de sable  amb 2 claus en pal adossades amb les dents a dalt i mirant cap enfora, la de la destra d’or i la de la sinistra d’argent. Per  timbre una corona de baró. Les dues claus adossades són les armes tradicionals del poble, i són l’atribut de sant Pere, patró de la localitat. La corona recorda el fet que el castell de Puigverd fou el centre d’una baronia medieval.

SANT MARTÍ DE RIUCORB
Sant Martí de RiucorbL’escut sembla que fa referència a un  barret de bisbe i un bastó abacial.
El 1060 el vescomte Ramon de Cardona va donar a Gombau Joan i a d’altres la roca anomenada de Sant Llorenç, amb la seva quadra. L’any 1380 el rei Pere III va vendre al monestir de Vallbona la jurisdicció plena del lloc i de la resta de pobles de la baronia de Vallbona, de la qual formava part.

TÀRREGA
TàrregaL’escut presenta duplicades les armes dels Tàrrega , repobladors de la ciutat i els quatre pals recorden la jurisdicció comtal-reial. Tàrrega va estar lligada al Casal de Barcelona fins que l’any 1522 passà definitivament a la Corona. L’àguila bicèfala segurament és un privilegi atorgat al municipi del comte rei Carles I l’Emperador.

TORNABOUS
TornabousEs creu que el nom de Tornabous prové de l’àrab taur an- nawus, que vol dir “prop del sepulcre i vora de la fossa”. Encara que per raons fonètiques a l’escut hi ha dos bous que passen amb el jou. Les primeres referències documentals diuen que Tornabous fou un territori repoblat pel cavaller Isart per encàrrec del comte Ermengol IV. El 1139 Ramon Arnau rebé del comte Ermengol IV les quadres de Tornabous i Almenara. Una altra notícia confirma que el 1163 Ramon Barrufell deixà aquest lloc a la seva filla Sança. Però la notícia més completa data del 1318 i diu que l’abat Copons de Poblet comprà a Pere Gener el poble de Tornabous. A partir d’aquí, el monestir de Poblet tindrà el terme a les seves mans fins a la desamortització al segle XIX.

VALLBONA DE LES MONGES
Vallbona de les MongesLa corona està formada pel bastó abacial que  duien les abadesses i els abats. La corona sembla que fa referència a una corona reial. A l’escut hi ha el senyal parlant del Reial Monestir de Sta. Maria de Vallbona.

 

VERDÚ
VerdúCastell obert de gules i un lledoner de sinople ixent de la torre de l’homenatge del castell. Per timbre una corona, mural de la vila.

 

 

VILAGRASSA
VilagrassaEscut caironat quarterat en sautor: 1r i 4t d’atzur, 5 besants d’argent en creu; 2n i 3r d’or, 4 pals de  gules. Per  timbre, una  corona mural de vila. L’escut presenta, duplicades, les armes pròpies i tradicionals de la vila (els besants d’argent sobre camper d’atzur) i els quatre pals de l’ escut de Catalunya, que recorden la jurisdicció reial sobre la població: Alfons I va concedir-li la carta municipal el  1185, i  Pere III li va atorgar els privilegis de celebrar-hi una fira anual i un mercat setmanal (segle XIV).

3. TRADICIONS POPULARS

LES TRADICIONS I EL SABER POPULAR

La tradició oral ha estat l’únic mitjà de transmissió dels sabers ja que fins fa unes desenes d’ anys la lectura i l’escriptura havien estat eines emprades per una minoria d’habitants de les contrades urgellenques.

La llengua fou el gran instrument que mantingué i perpetuà allò que el poble sabia amb una gran fidelitat i puresa davant la presència del castellà oficial i erudit. La gent, majoritàriament , no sabia llegir ni escriure i es comunicava en català. La comarca és rica en costums, cançons, dites i celebracions. Autors com Valeri Serra Boldú de Castellserà o Joan Puig van fer estudis sobre el folklore i les tradicions a la comarca.

Al primer període, les mancances en l’àmbit d’institucions són encara importants. Només hi havia l’ensenyament primari i el secundari. Només es podia estudiar a Tàrrega i els privilegiats marxaven a estudiar a fora. Per tant, els hisendats, eclesiàstics i alguns membres de professions lliberals eren els únics que es podien dedicar al món de la cultura ja que els altres havien de treballar per poder menjar cada dia. A Tàrrega neix el compositor Ramon Carnicer, que vers el segle XIX destaca per les seves obres musicals. Comencen les col·laboracions a les revistes, els grups de teatre amateurs, les bandes musicals i les corals. En arquitectura destaquen les façanes modernistes que féu construir l’any 1910 el senyor Enric de Càrcer per arquitectes vinguts de fora.

En el camp de la música trobem corals vinculades als cors Clavé com La Lira Tarraguenca,1885, L’Amistat Bellpuigcense,1889 o l’Armonia Verdunense, 1896, que més tard passen a ser orfeons.
Fou important també la revista Lo Pla d’Urgell dirigida per Valeri Serra l’any 1912. Fou un gran catalanista i conservador en el pla polític, la tradició i el folklore.

Foren importants també els Jocs Florals celebrats a Agramunt el 1912 per iniciativa dels torronaires i el concurs literari celebrat a Bellpuig l’any 1922 en commemoració del 500 aniversari de Ramon Folch de Cardona- Anglesola i de Requesens.

Els anys 30 ens porten els primers cinemes a Tàrrega, Agramunt, Bellpuig i Anglesola. També apareixen a Tàrrega les revistes més ambicioses, Crònica Targarina i Vida Nova. A Bellpuig, Lo Pregoner.

Més tard amb la Guerra Civil desapareixen els òrgans conservadors i continuen només els republicans Crònica targarina i l’Avenç. La postguerra portà  un moviment lent de represa amb l’afegit de la castellanització. Nueva Tàrrega i El Heraldo de Urgel a Tàrrega o Sió a Agramunt.
L’any 1954 funcionà l’emissora de Ràdio Tàrrega. L’any 1963 se celebren els Jocs Florals a Bellpuig. En la nova cançó catalana destaca a Tàrrega Xavier Ribalta en solitari i Francesc Pascual amb el grup lleidatà Can-64. Entre els autors literaris destaquen Domènec de Bellmunt, Gregori Satorres, Manuel de Pedrolo i Guillem Viladot. En llengua castellana destaca Alfons Costafreda.